Sempre seguirem junts

L’afició meva per la fotografia sempre ha estat latent, sempre ha estat a flor de pell. Jo era d’aquells que amb la colla de torn m’arribava a fer pesat amb la càmara sempre a punt.
Qui va iniciar-me en aquest món de la imatge fixa va ser el pare, ell va ensenyar-me els principis més bàsics per obtindre composicions visualment boniques; ell gairebé sempre feia diapositives amb la seva, després meva, “Agfa Silette”.
Al col·legi com a activitat “extra-escolar” cap el 1968 va crear-se “El taller de Fotogafia”, i allà vaig anar a parar, seguint els cursets que en van fer durant tres anys; vaig aprendre les tècniques de revelat fonamentalment en blanc i negre.
Anys desprès he seguit la lógica evolució, el pas del mon analógic al digital que vaig fer al 2004 i, posteriorment anar millorant el material i anar ampliant l’equip.
De fet el punt d’inflexió per agafar aquest tarannà més professional, va ser el maleït primer diumenge del febrer del 2014, dia que ens va deixar el meu germà, el buit que va quedar en el meu cos va ser quelcom inexplicable, tota una barreja de sentiments i d’experiències viscudes que de cop com una pel·lícula passen per la memòria. En el meu interior havia de fer alguna cosa, havia de tindre una teràpia per a superar allò tant increïble. No sé com, ni exactament quan, vaig decidir-me per fer el meu íntim i petit homenatge a una persona a qui tant vaig estimar i a qui tant segueixo trobant a faltar.
I vaig recollir en un llibre les que per a mi eren les millors imatges que habia fet. Aquestes imatges ajustades, molt lleugerament modificades de lluentor i contrast, virades al blanc i negre, afegint en cada una d’elles una petita reflexió de la meva vida i la relació amb ell, van anar agafant forma i per fí, a l’octubre del mateix 2014 vaig donar per acabat el treball. Editat en una “web” de composició de llibres i en edició única, considero que aquest llibre es la millor obra meva, el meu tresor, que va donar lloc a la meva primera exposició al juny del 2016.
També en aquella época aprofitant el meu aniversari, el meu fill va regalar-me un curs de fotografía de viatges que va obrir-me els ulls a noves formes i maneres de treballar. En aquell curs vaig coneixer al Joan de la Malla a qui considero amic i, un dels millors fotògrafs catalans de l’actualitat, primer per la seva qualitat de feina i també per el seu compromís amb el medi ambient i la conservació de la natura.
Temps després, al 2017 vaig fer amb ell de guia i professor, el viatge, de moment, de la meva vida: Indonesia, que va donar lloc a la segona exposició. Aixó va fer-me coneixer a la gent de “Austral Photo” agència especialitzada en la fotografía de viatges i, en els viatges de fotografía. Aquí vaig coneixer a l’Albert Masó, biòleg i fotògraf especialitzat en macro i micro fotografía, també al 2018 vaig anar al Sahara amb la fotógrafa Mireia Puntí, una d’aquestes genialitats a qui també he pogut conèixer I, que va donar peu a meva tercera exposició.
Al 2019 volia viatjar a Cuba amb l’Albert Masó, però donades les circunstàncies polítiques del bloqueig d’el Donald Trump, el viatge va anular-se per part de l’agència. Amb l’Isabel varem optar de fer per el nostre compte el viatge, gràcies als consells i ruta de l’Albert i també gràcies a coneguts que viuen allà a Cuba.
De mica en mica la Isabel s’anava interessant per la fotografía i, el millor es que començava a fer imatges que per a mí son de força qualitat. La gran tristesa va arribar el 24 de gener del 2022, després de 21 anys d’anar junts per el món, en que en un fatidic accident de circulació un camió desbocat se la va endur.
Sé que he de sobreposar-me a aquesta desgràcia, però tinc clar que jo mai més tornaré a ser qui era.
Tot el meu treball es dedicat a la Isabel.
M'honora ser membre de la Societat Catalana de Fotògrafs de Natura.




Pàgina actualitzada l'agost de 2023